Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar la teva accessibilitat, personalitzar i recopilar informació estadística sobre la teva navegació. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Pots obtenir més informació consultant la nostra política de cookies. OK

La responsabilitat social de l'ofici de periodista (IV)

Josep Puigbó
11 d'Abril de 2016

De codis ètics se n’han elaborat molts. Codis que contemplen un conjunt de conceptes que arranquen del més pur sentit comú. Postulats que s’han hagut d’escriure per donar-los-hi carta de naturalesa i intentar fer-los observar. Quins són aquests postulats? Entre altres, el dret dels ciutadans a rebre informació veraç. La responsabilitat social del periodista, sobretot quan la informació s’ha de considerar un bé social i no una simple mercaderia. L’accés i la participació del públic, la qual cosa inclou, entre altres, l’obligació de rectificació i dret de rèplica, corregint els errors o publicant la rectificació en el mateix espai on van ser comesos, cosa que gairebé mai no sol passar. El respecte a la vida privada i a la dignitat del ser humà. El respecte als valors universals i a la diversitat de cultures. I encara un altre: cap periodista està obligat a expressar-se en contra de la seva consciència i les seves conviccions.

Algun d’aquests preceptes es vulneren constantment. El sensacionalisme ha penetrat, fins i tot, a molts espais informatius pretesament seriosos, exagerant la informació o bé dirigint-la a despertar en el públic la curiositat morbosa. Està clar que tot sensacionalisme que exciti les passions o provoqui la curiositat morbosa és immoral i, per tant, oposat a la deontologia periodística. El periodista ha de tenir clar el caràcter social de la professió, però vivim en un món que travessa per una greu crisi dels valors universals tradicionals. Principis antics del nostre sistema de valors han perdut vigència i aquesta pèrdua incideix negativament en les diferents activitats socials. El periodisme no és aliè al problema. Hi ha massa insult, massa rumor elevat a categoria de notícia, massa explotació del dolor... En definitiva, hi ha massa irresponsabilitat. És aquí on hem d’apel·lar a la responsabilitat social del periodista. La llibertat (que en ètica significa l’autonomia de l’individu per crear les seves pròpies normes), és perillosa si no va unida a la responsabilitat.

Al mateix temps, la garantia dels drets dels ciutadans requereix la defensa d’uns mitjans lliures, crítics, plurals i oberts a la societat a la qual serveix. Per això, la importància de la funció social que presta el periodista a través dels mitjans, com a element principal per l’exercici d’aquests drets, exigeix salvaguardar permanentment aquests principis de qualsevol intent de restricció o de coacció procedent de tota forma de poder. Les normes ètiques li indiquen al periodista que haurà de respondre tant pel seu treball com per les conseqüències que pugui generar aquest treball. Per això, hem de ser conscients del poder de l’instrument que s’utilitza i dels efectes que pot provocar.

El periodista influeix en la consciència de la societat: té una responsabilitat política i ideològica. Per això, aquest sentit de la responsabilitat l’obliga a anar més enllà del titular afortunat o d’una presentació breu dels fets. L’obliga a verificar les dades, contrastar les fonts, presentar els antecedents, el context i les conseqüències del fet informatiu. I aquí, normalment, ens quedem a mitges. Per falta de temps, per falta de preparació o, simplement, perquè el mitjà pel qual treballa en té prou amb quedar-se a la superfície de la informació per no trobar-se amb problemes. El periodista és responsable, en primer lloc, davant del públic al qual es dirigeix quan informa. Només després, davant dels poders públics i la seva empresa. Això és sobre el paper, o, per ser més precís, només sobre el paper. La realitat és que si un professional de la comunicació vol treballar i viure d’allò pel que s’ha preparat, molt sovint s’ha de subordinar als compromisos econòmics i polítics de l’empresa a la qual pertany. Com que crec que la independència total no existeix, el més raonable en aquest cas és que es defineixen clarament els camps d’actuació d’empresa i periodista i que cadascuna de les dues parts reconegui davant l’altra quins són els límits fixats. I quan dic les dues parts, em refereixo a les dues parts.