Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar la teva accessibilitat, personalitzar i recopilar informació estadística sobre la teva navegació. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Pots obtenir més informació consultant la nostra política de cookies. OK

L’espectador 2.0

Pau Serracant
22 de Febrer de 2016

Una de les moltíssimes coses que Internet ha canviat per sempre és la indústria audiovisual. Ha estat un canvi positiu? Com ha afectat als espectadors? Els nous creadors ho tenen més fàcil per accedir al mercat audiovisual?

Com que és un tema prou extens i en un sol article no seria capaç de tractar-lo com es mereix, deixeu-me que avui em centri en una de les peces més importants i bàsiques d’aquest negoci: els espectadors.

Recordeu aquells nervis previs a l’emissió per televisió d’una pel·lícula d’estrena, d’un nou capítol de la vostra sèrie preferida o del programa de més èxit del moment? Quan havíeu de deixar TOT el que estiguéssiu fent, seure al sofà i esperar a la primera pausa publicitària per reprendre la vostra vida? Nostàlgia? Ni parlar-ne!

Amb el pas dels anys l’espectador ha anat augmentant progressivament el seu poder de decisió i control. Primer gràcies a l’increment del número de canals disponibles (d’un de sol a més de 40 amb l’arribada de la TDT) i, a continuació, amb l’aparició dels aparells per gravar (el Betamax, l’VHS, els DVD’s gravadors, els discs durs...). Però el que realment ha convertit a l’espectador en major d’edat ha estat, sense cap mena de dubte, l’aparició d’Internet.

Els webs i aplicacions per veure o descarregar continguts audiovisuals han fet que les nostres pantalles es convertissin en finestres amb vistes a allò que nosaltres vulguem (una pel·lícula, un videoclip, el capítol d’una sèrie...), en el moment que vulguem i on vulguem (a la TV, a l’ordinador, a l’smartphone, la tauleta...).

L’espectador 2.0 (per dir-li d’alguna manera) és molt més actiu que els seus antecessors. No només perquè és ell qui decideix “què”, “quan” i ”on” sinó, sobretot, perquè l’oferta de la qual disposa avui és mil vegades més gran de la que havia tingut mai.

Ara ja no es tracta d’escollir entre 40 o 100 canals de televisió o 10 o 15 pel·lícules de la cartellera, avui podem buscar (i quasi sempre trobar) una agulla en un paller. De programes acabats d’estrenar a imatges històriques; de vídeos amateurs a grans produccions de Hollywood... i així fins a un llarguíssim etcètera. Per posar una xifra prou gràfica: cada minut es pugen a Youtube més de 100 hores de vídeo!

Així doncs, no és estrany que aquest nou paper actiu de l’espectador hagi coincidit amb la que alguns consideren l’edat d’or de les sèries. I és que no hi ha res que ens agradi més que allò que hem pogut triar. Sobretot si tenim moltes opcions per escollir.

El que no tinc tan clar és fins quan seguirem utilitzant el cognom que donem a aquestes produccions (“de televisió”), ja que cada vegada són menys els que arriben a les sèries per aquest canal...