Invisibles: el procés creatiu de la televisió
Cada dia una mica més ampla i plana, ocupa un espai de privilegi a les nostres llars –i de vegades més d’un i de dos. Sovint l’engeguem sense prestar-li atenció, d’altres moments ens quedem enganxats al seu davant, absorbits per un magnetisme inexplicable. Hi ha moments que li parlem i, d’altres, que ens adormim sentint-la parlar. Odiada i estimada a parts iguals, fa gairebé 60 anys que va irrompre a les nostres vides i gairebé ja s’ha convertit en un membre més de la família, però la televisió encara és una gran desconeguda. Si més no, ho és el seu procés de creació.
El que veiem a la pantalla és aquella cursa de 100 metres llisos d’atletes que competeixen per batre el rècord olímpic. En només uns segons aconsegueixen una fita excepcional: córrer a una mitjana de 37km/h i amb menys de 50 passes plantar-se a la línia d’arribada. Sembla un miracle, màgia, o bé totes dues coses alhora, però és obra de l’esforç intens i constant de mesos (i anys) de preparació; la feina oculta de tota una vida que s’exposa –i s’avalua- durant 10 efímers segons. Com l’entrenament dels atletes, el procés creatiu de la televisió és llarg, intens i invisible. Si esteu prou familiaritzats amb la creació audiovisual, haureu sentit alguna vegada que per muntar un minut de programa es necessita una hora de material gravat. És cert que això depèn del tipus de programa (documental, d’entrevistes, d’entreteniment, etc.) però en molts casos aquesta estimació és del tot realista.
Recentment, part del departament de Producció de Continguts d’UNDATIA hem estat immersos en la creació d’un nou format per televisió, un procés sovint comparat amb el d’un part. Així, hem creat un equip de potencials pares i mares amb el qual, durant mesos, hem estat gestant un embrió, l’hem anat fent créixer, formant-lo fins a parir l’anomenat programa pilot, és a dir, un producte que conté l’ànima del programa i es converteix en una declaració d’intencions. El pilot recull els principals continguts del programa i esdevé una mostra de les possibilitats tècniques i periodístiques que té el format. Durant aquest procés de creació, sovint es treballa a contrarellotge, amb la màxima intensitat i cura perquè el resultat final sigui un producte de qualitat, irresistible per a la televisió. Treballem amb un doble compromís, amb l’audiència i amb la cadena per qui fem el programa, i amb la responsabilitat de qui s’enfronta a una entrevista de feina o a un examen de final de curs. I és que del pilot dependrà, en bona part, que el programa sigui una realitat o quedi enterrat dins un calaix. Darrere la nostra pantalla de televisió, hi ha les càmeres que enregistren el que veiem, i darrere d’elles, hi ha tot un ecosistema ocult i subterrani, de productors, documentalistes, guionistes, redactors, coordinadors, operadors de càmera, muntadors, estilistes, maquilladors, perruquers, il·luminadors, tècnics de so, grafistes, músics, presentadors, etc. que treballen incansablement per donar vida a projectes que, de vegades es materialitzen però, d’altres vegades, no arriben a veure la llum. I és que hi ha moltes raons per les quals un programa pot –o no- acabar apareixent a les nostres pantalles de televisió. El pilot hi juga un paper molt important però hi ha situacions en les que decisions estratègiques o econòmiques de la cadena poden deixar molts projectes a la nevera o, fins i tot, al cubell de les escombraries. Com en l’esport d’elit, guanyar no sempre depèn de l’esforç que hi dediquem, però treballar a màxim rendiment és totalment imprescindible per aconseguir resultats.
